EPISODI IV- EPILEG

EPISODI IV – EPILEG.

Quin nivell. Açó son hotels, Señores… Be al centre de la Ciutat, amb totes les comoditats d’un 5 estrelles d’alt luxe. No vos ho descriuré per no fer enveja. Només diré que de sa paret penjava un Bounnarotti original, vale?

En Toni primer, i un servidor despees, sortim a veure Santiago a primera hora d’es matí. Al cap d’una estona, sa resta de s’equip s’incorpora i ens dirigim a s’estació de tren a llogar un cotxo.
Per es camí decidim berenar, i mira tu per ont, n’Oscar, s’hi afageix. S’en va cap a s’estació per agafar es seu tren. Enguany ses despedidos no acaben… Crec que d’es qui menys, ens hem despedit 3 vegades.

Però es sentimento es ben diferent als altres anys. Ara ja ningú, o quasi ningú, segueix caminant. Uns passeigen, altres ja marxen, i ja no fa pena. No es el mateix. Per si no estava clar, açò està cuit. The way is over.

WAY OVER, bon titol per una peli…

Lo de sortir de Santiago i enfilar cap a Fisterra (aqui no li diuen Finisterre…), son figues d’unaltre paner. 2 gps, i mil senyals, us juro que una estona vaig pensar que no hi anavem…. Anades, tornades fins que a la fí, enganxam sa ruta correcte.

Poblets, molts boscos, pluja molt fina, cel gris. BIENVENIDOS A GALICIA.

Toca turisme. Visitem Muxia, s’esglesia on hi han caigut 22 llamps, en una visita guiada em s’escolà. Molt amable, per cert.

Amb es cotxo seguim fins arribar a Fisterra. Far, un munt de gent, energies… Es un indret especial. Es nota. La fí del mon.

Arribats aqui, i amb ses pedres que duim desde no se quin poble, toca homenatge. Homenatge a les families, amics, seguidors, i als que ens han deixat.

Benito Hernandez Jimenez, polaritza s’acte i sa seva anima era allà. Acte emotiu i sentit.

Una pedre per tu. I complim, com no? Som gent de paraula. Allà, mirant a la mar. Cap a l’oestAm, hi deixem una pedra per a cadascun de voltros i una molt especial per en Benito. Templari i amic. Far i guia…. Ara que dic far, la veritat es que no es gaire alt. Es mes be baixet, pero no està malament.
Per tot hi ha sabates, mocadors, peçes de roba, etc.

Es veu que es costum deixar o llençar algo propi, no se amb quina raó. N’hi ha que ho cremen, però de foc no n’hem vist cap.
Els dos rics d’el grup, Toni i Xan. Deixen cosa. Bè, lo d’en Xan te sentit, deixa es calçon de xandal “d’aparca coches”. Amb es martiri que li vam donar, no m’extranya.

Lo d’en Toni, ja es mes de nuevo rico. Ell tot xulo tira ses botes a la mar (unes botes que jo veia noves. Que no hi vaig anar jo darrera per que allò es alt que te cagas…). Sort va tenir que el GOB no hi te cap “comando itinerante”, que si no, li foten dos tirs…

Acabat el protocol, seguim cami gaudint d’un paisatge relament xulo. La ria (no se si alta, baixa o mitja, no acaba mai. Tot es gran comparat amb Menorca. M’enprenya açò…). Guapo de ver. I poblets amb ports mariners i mes poblets…. I la mar. Me l’imaginava diferent, no se.

I a la fí. Despres de 5 anys arribem on voliem. I per el que veniem. A fotren’s una mariscada.

Recuperats de s’envestida, seguim cami. Ria i mes Ria…

Al vespre, despres d’arranjar-nos tornam a sortir per Santiago la Nuit. Tornem a retrobar tot un seguit de companys, coneguts i desconeguts. Finalment acabem amb ses Koreanas (si, si, si, vale, vale, vale), unes senyores d’Asturies, un grup heterogeni alacantí- madrileny- cantabre, cantant (obviusly) cançons propies de cada regió. Entranyable.

Ses hores s’estiren, i mes que s’estireran demà quan tot el que ens queda per fer es res mes que esperar que arribi s’hora d’anar a s’aeroport. Darrera volta per Santiago, i van…. Menú, i cap a s’aeroport.

Atarrem a Palma. Espera de dues horetes i cap a Menorca…

THE WAY IS OVER…

Vols veure’n un video??

http://youtu.be/xrZP5SH5hPA

Advertisements